El símbol del "Tai Chi", representa una de les concepcions més antigues de la cultura oriental: el Yin i el Yang, els dos principis que regeixen el cosmos, la natura i l'ésser humà.
Segons la teoria del Yin i el Yang, l'univers, en originar-se, era caòtic i dèbil, sense forma ni substància, i aleshores, totes les forces complementàries del Tao, es van unir.
D'aquesta forma, s'inicià el balanç entre les dues polaritats, s'establí l'ordre i l'harmonia i la Creació va prendre forma. Yin i Yang, a la vegada oposats i complementaris i les seves interaccions i moviments de balanç poden considerar-se l'origen de la creació, del desenvolupament i de la transformació de món.
Yang, "Lluminós" l'àrea blanca, la cara il•luminada de la muntanya, representa l'energia masculina, "positiva", constructiva, el sol, el foc, el dia, la calor, l'estiu, la plenitud, la sequedat, la duresa...
Yin, "Foscor" la part negre del cercle, la cara ombrívola de la muntanya, és l'element de l'obscuritat, la lluna, l'aigua, la nit, l'energia femenina, "negativa", el fred, l'hivern, el buit, l'humitat, la passivitat, la suavitat...
Són dues forces antagonistes i s'inhibeixen una a l'altra, però en arribar a un punt crític d'excés, cada una es converteix en el seu oposat, doncs enclou el germen del contrari. El Yin conté el Yang i viceversa.
La Medecina Tradicional Xinesa veu l'home, com un microcosmos del macrocosmos i afirma que el nostre cos actua amb el mateixos cicles i elements reguladors de la natura i l'univers. La Salut es defineix com un equilibri entre el Yin i el Yang, i la malaltia és el resultat d'una deficiència o d'un excés, una desharmonia Yin-Yang.
Avui pensava en les emocions. Segons la Medecina Tradicional Xinesa, hi ha una clara relació entre el desequilibri d'un òrgan i una determinada emoció.
Per exemple, si sentim ràbia molt sovint, ben segur, crearem un desequilibri al nostre fetge, si no ens traiem la tristesa de sobre, els nostre pulmons es quedaran buits energèticament, o si tenim moltes pors, els ronyons patiran...
M'he fet la reflexió de com les nostres emocions també dansen al ritme de la polaritat; la tristesa ens tanca, ens comprimeix; l'alegria ens porta a expandir-nos i a obrir-nos a la vida; l'ira ens fa bullir per dins; quan ens sentim en pau amb el món i amb nosaltres, gaudim de serenitat i harmonia.
Les "pre-ocupacions" ens rosseguen l'estomac per dins, el viure el moment present ens ofereix tranquil•litat i sol•lucions vàlides, quan ens són necessàries.
M'és fàcil comprendre moltes d'aquestes dualitats, que de l'alegria puguem passar, tot de cop o gradualment, a un estat de tristesa, d'aflicció, que de sentir-nos en pau, a conseqüència de quelcom que considerem injust o no comprenem, passem a sentir ràbia...
Però, quantes vegades hem sentit l'expressió: "passar de l'amor a l'odi"? Un altra aparent dualitat, dos oposats que em costa entendre'ls com complementaris. Em sembla massa dura aquesta oscil•lacio d'un pol a l'altre...
Podem sentir-nos una mica o molt entristits, un xic preocupats, bastant alegres o tranquils, però podem podem posar graus a l'odi? Podríem dir-li a algú: "t'odio una mica"? o podem afirmar que quan no sentim amor per algú, estem entrant en algun estat d'odi?.
No nego que moltes persones han experimentat aquests dos pols oposats, però a mi, per sort, se'm fa difícil imaginar que pugui odiar a algú si el deixo d'estimar...
Obro les pàgines d'un llibre d'Osho, "El coratge. L'alegria de Viure", i potser ell tampoc considera amor i odi com dualitat, de forma taxativa, doncs diu:
"El contrari de l'amor, realment és la por. Amb l'amor, t'expandeixes, amb la por t'encongeixes. Amb la por, et tanques, amb l'amor, t'obres. Amb la por et neix el dubte, amb l'amor confies".
