La pluja, la humitat, la temperatura més plàcida,.. ens fan sentir que el foc de l'estiu poc a poc s'apaga.
Els anys d'experiència ensenyant Tai txi, m'han anat fent evidents, els múltiples beneficis que pot aportar la pràctica d'aquesta disciplina, a persones amb certs problemes de mobilitat, dolor, osteoartropatia, artritis reumàtica,.. i la considero un valuós suport a les prescripcions mèdiques.
No podré oblidar mai la tendresa i l'agraïment d'una iaiona, que un dia al final de la classe, em va regalar un preciós mocador blanc amb la meva inicial brodada, dient-me que gràcies a l'exercici havia pogut tornar a fer aquesta feina que l'apassionava.
També recordo la Pepita, quan m'explicava que temps enrera havia pensat demanar al fill que li baixés l'estenedor, doncs les seves mans ja no arribaven al fil per penjar la roba. Després d'un any de pràctica, em manifestava amb alegria que per sort no ho havia fet i potser caldria que li alcés una mica més ja que el trobava massa baix.
Em vaig emocionar, al curs d'instructors de Tai txi per l'Artritis, per l'entusiasme i la il•lusió de la Núria, una jove afectada per un dolorós procés d'artritis, explicant-nos, que després de 3 anys de pràctica contínua, de les dotze pastilles diàries que prenia, havia passat a una; ara es dedica a donar classes de Tai txí, col.laborant amb la seva mestre, l'Olga.
Crec, que tots els que tenim el privilegi de practicar, compartir i ensenyar aquesta disciplina que un dia ens va impregnar l'ànima, erigint-se com un dels motors de la nostra vida, gaudim de moltíssimes experiències i testimonis positius del que aporta, tant a persones sanes, com a les afectades per algun patiment físic.
És cert que el dolor i els problemes discapacitants tendeixen a desanimar a qui suporta una problemàtica específica a nivell de mobilitat, a l'hora de posar-se a fer exercici. Sense moure'ns, però, quan patim algun d'aquests problemes, les afeccions es van agreujant dia a dia.
Com diu una sentència de la Medecina Tradicional Xinesa: "L'aigua estancada, es podreix, l'aigua en moviment no és fa malbé", i el mateix passa amb el nostre cos.
El Tai txi, millora la flexibilitat, redueix la rigidesa. Gràcies als seus moviments, treballem de forma suau però profunda, la totalitat de les articulacions, músculs i tendons del cos. Hi ha seriosos estudis d'Atlanta, que demostren una disminució de la freqüència de caigudes d'un 47,5%, quan es practica.
Al Tai txi, usem moviments isomètrics i isotònics que incideixen favorablement sobre la força muscular (grups d'estudi mesuren l'enfortiment en un 15-20%); les articulacions es mantenen estables i protegides, evitant que segueixin degenerant-se les parts ja afectades, patint menys lesions i menys dolor.
També a nivell cardiorespiratori, protegeix cor i pulmons, incrementant la seva resistència, millorant la circulació de la sang, dels fluids i de l'oxigen.
Podria mencionar nombrosos beneficis més: la correcció postural que farà que es produeixi menys desgast de músculs i articulacions, una major consciència del cos a l'espai, l'augment de l'equilibri, l'apertura dels meridians d'energia,.. la llista seria ben llarga.
Cal destacar, que la majoria de practicants amb algun tipus d'afecció, després d'un temps de treball, manifesten més auto-estima, més confiança, sentir-se més clars mentalment, molt més relaxats i animats per encarar la problemàtica que els deixava sense capacitat de lluita temps enrere.
Estic il•lusionada i motivada per ampliar el meu treball en aquest terreny específic i em sento molt agraïda per tot el que Jeff, vingut de Miami, i Roberto, de Bolònia, ens van transmetre durant moltes setmanes, esperant l'arribada del Dr. Lam.
Del Dr. Lam, em van impressionar la saviesa, la seriositat, la passió, el seu amor per les persones que pateixen, i tot això, es veu reflectit en cada detall del programa que ha creat específic per l'Artritis.
Amb mestria, humilitat, i una simpatia encomanadissa, el Dr. Lam, ens ha ensenyat aquest acurat i valuós treball, capacitant-nos, per difondre'l i transmetre'l.
Sento que compto amb moltes més eines per incorporar al meu Tai txi i, dins el caparronet rinxolat, no paren de dibuixar-se idees i projectes, que espero transformar en espurnes de suport a qui pateix aquests trastorns.
Segons la llegenda, fa vuit segles, el monjo taoista Chang San Feng meditava serenament, com cada dia, després d'acabar els exercicis de Txi-kung que l'ajudaven a fer fluir el "Chi" o energia vital pel seu organisme, quan davant els seus ulls aparegueren les figures d'una serp i una garsa.
De l'atenta observació dels moviments que esgrimien els dos animals, en una aferrissada lluita, creà l'art marcial anomenat "Tai-txi-txuan".
"Solemne, l'au guaitava amb mirada atenta, el rèptil enroscat serpejant lentament sobre la sorra. Esperant el moment just i oportú per desplegar les seves majestuoses ales, estirava el llarg coll altivament i el seu dur i esmolat pic albirava neguitós per espicassar el seu objectiu, el seu preuat botí.
La serp, amb un moviment suau, lent i sinuós, zigzaguejant àgil i flexiblement el seu estilitzat cos, enlairava el cap per no perdre de vista ni un instant l'intimidador ocell.
D'aürt, davant els esbalaïts ulls de l'ermità, va començar una lluita de vida o mort...
L'ocell, definint exactament la posició del rèptil, es llençà decidit, estenent al màxim les seves ales, batent-les per abraçar i acorralar la seva ambicionada presa.
La serp, sacsejant el cap, sense perdre en cap moment la circularitat i la fluïdesa dels seus moviments, esquivava àgilment les ales de l'ocell; cada una de les dures envestides era eludida, frustrant tots els flanqueigs del seu assaltant.
Després de nombroses ofensives, la garsa, totalment desconcertada i enfurismada per la immutabilitat i la impavidesa de la serp, es tornà a enlairar amb la finalitat d'agafar més embranzida i esquinçar aquell dèbil cos que tant se li resistia.
En un ja encegat i desequilibrat atac, l'ocell clavà el seu rígid pic al terra i la serp aprofità, implacable, per enroscar la cua al seu llarg coll deixant-lo estès i derrotat".
La forma enroscada de la serp era com el símbol del Tai txi, el yin i el yang i contenia el principi més important de la disciplina:
"La suavitat venç la duresa, la flexibilitat triomfa sobre la rigidesa".
A voltes, d'improvist, algú entra a la teva vida i saps, que passi el que passi, ja mai en sortirà...
Tot i que Cheng Man-Ch'ing va morir uns quants anys abans de que jo m'enamorés perdudament del "Tai txi txuan", la disciplina que ell tant estimava, ja en les meves primeres lectures de l'obra que ens va deixar, el vaig percebre de forma singularment familiar i es convertí en un guia sempre present a la meva pràctica.
Sento una especial tendresa al recordar aquells primers anys d'entrenament voluntariós, acaronada pel silenci de la nit i l'encuriosida mirada del meu moix. Plantada al passadís, avançava i retrocedia com el yin i el yang, amb passes insegures, poc equilibrades, davant l'únic mirall on podia contemplar la meva figura a trossets més o menys considerables per intentar, que postures com "La cigonya blanca estén les ales", semblessin alguna cosa més que un pas de "Sevillanes".
Tal vegada era poc entenimentat creure això, però des de les meves primeres pràctiques, sentia la companyia del mestre. Movent-me, l'intuïa darrera meu, fent-se patent la seva presència, discernia les seves correccions subtils i delicades davant un mal pas, el seu somriure pessigollejant des de l'ombra de l'infinit a cada petit avanç, una densitat càlida a l'espai m'embolcallava encoratjant-me quan defallia...
Potser per sentir-lo així de proper, jo que mai havia sigut amant de venerar imatges, vaig decidir que aquella figureta de jade, representació d'un vellet xinès (l'únic record que vaig endur-me'n de casa la iaia quan ens va deixar i ens van dir als nets que agaféssim el que volguéssim), seria ell, el meu mestre, i des d'aleshores, ocupa un lloc especial a la meva llar.
El meu "iaio xinès"-així el sento: un tercer avi-, em va ensenyar a estimar el Tai txi, l'Art de l'Harmonia, fent-me comprendre que més enllà dels moviments físics, fluids i suaus d'un art marcial intern, s'hi troba l'Essència de la Vida, la Via Interna del creixement de l'ésser humà i que la millor pràctica, el millor entrenament que podem fer, és intentar aplicar cadascun dels seus principis al nostre dia a dia.
Practicant a la seva terra, al costat d'avis xinesos, el vaig sentir més aprop que mai...
A la Xina central, hi havia un enorme brau que calia traslladar a una altra granja i un nombrós grup d'homes, l'havien lligat amb cordes, provant infructuosament d'arrossegar-lo.
Rondava per allí un jove, que observant els inútils esforços i les llastimoses queixes que proferien, s'hi apropà i els va dir que ell podia portar fàcilment l'animal a l'altra granja si el deixaven actuar a la seva manera.
Els homes es posaren a riure sorollosament, mofant-se de l'irreflexiu adolescent, però com havien esgotat les estratègies per bellugar la bèstia, decidiren que el vailet ho intentés, pensant que si més no, l'escena els permetria divertir-se una bona estona.
El noi, sense perdre la serenitat en cap moment per les burles dels homes, va començar la tasca.
Després de comprovar atentament la fermesa de les cordes que immobilitzaven l'animal, va passar amb agilitat, una anella de metall pel nas del brau. Lligà un tros de corda a l'anella, desfent les que empresonaven la bèstia i estirant suaument l'altre extrem de la soga, traginà sense cap resistència el brau fins l'altra granja.
Davant l'atònit grup, el noi reemprengué el seu camí, convençut un dia més que el secret de la veritable força, no resideix en la força bruta, sino en l'aplicació intel•ligent de la força suau.
Els clàssics del Tai txi diuen:
"L'art del Tai txi consisteix en utilitzar la ment i no usar la força".
Ment serena i centrada, senzillesa i tècnica correctament aplicada, poden substituir sens dubte la força muscular.
Una ment en calma, assossegada, descobreix la solució adequada davant qualsevol conflicte, troba el rumb enmig de qualsevol tempesta.
Una vegada, li preguntaren a un invencible guerrer per què es passejava pel carrer amb un aire tan humil.
Els mostrà la mà i els hi digué: - els meus cinc dits són cinc senyors i s'inclinen davant meu.
Tancant la mà fins convertir-la en un ferm puny, continuà: - mentre més humils es fan, més força em donen.
M'ha fet gràcia llegir aquesta petita història de Jodorowsky. M'evoca la salutació que utilitzem al Tai txi i a la majoria de les arts marcials, amb el puny com a protagonista, amb la força i la humilitat, de la mà...
LA SALUTACIÓ
Quan comencem i acabem la pràctica, o al treballar amb un company, ens saludem, tancant el puny de la mà dreta. La mà esquerra queda amb la palma estesa, a excepció del dit gros que es replega sobre la palma.
El puny representa la força, l'audàcia, el coratge. Quan es mostra descobert assenyala l'atac o el reptar a l'oponent.
Els quatre dits alçats de la mà esquerra simbolitzen la moralitat, la intel•ligència, l'energia física i l'habilitat.
El polze replegat és senyal de modèstia, d'humilitat; doblegar-lo indica deixar fora la vanitat i no creure's superior a l'altre.
La salutació és l'emblema de la nostra actitud, indica el respecte que sentim vers el contrincant, mestre o company.
No és difícil que sentint la força i la potència pugui aparèixer l'impuls de sortir-se de les regles, de transgredir normes. Per això, la mà esquerra sobre el puny ens connecta al poder de la moral, la intel•ligència i la humilitat, per poder controlar qualsevol mostra d'agressivitat.
El meu estimat mestre Cheng Man-Ch'ing, sempre deia que la salutació havia de ser una afirmació del que realment som. No la considerava només un ritual, sinó una mostra de l'actitud d'atenuar la nostra necessitat de domini sobre els altres.
Penso que la humilitat ens ajuda a controlar la força agressiva que no ens serveix per a res i ens porta a expressar i a canalitzar la nostra màxima fortalesa vital i d'esperit, quan la vida ens la demana.
Una altra interpretació oriental més poètica, expressa que els cinc dits del puny representen els cinc llacs més famosos de la Xina (Dong Ting, Tài, Päng Yáng, Qïng Hâi i Hü Lün), mentre que els quatre dits de la mà estesa representen els quatre oceans del món (Pacífic, Atlàntic, Índic i Àrtic).
De la unió d'ambdues mans, sorgeix el símbol de l'agermanament de les diferents races que habiten la terra.
Ahir me'l va recordar una de les meves iaiones de 83 anyets, la Maria, quan tota emocionada, després de la classe, amb espurnetes d'alegria als ulls, se'm va acostar i amb un dolç somriure em va dir:
"Nena, aquesta setmana he començat a entrenar seriosament a casa, a relaxar-me com ens ensenya el tai txi i ara sí que veig que viure molts anys"
Em va arribar al cor...
He sentit en molts moments, sensacions precioses quan practico Tai txi a la meva terra, però no us podeu imaginar els instants tan màgics que vaig viure a Chengdu.
Arribàrem quan ja queia la tarda, a l'increïble parc dedicat al poeta Du Fu. Un espai farcit de majestuosos bambús, acaronat per un riu amb mil•lions de carpes xineses de vius colors saltant per tot arreu, i al cap de pocs minuts, sense saber massa com, em vaig trobar fluint, movent-me amb una cinquantena de xinesos tots uniformats i cerimoniosos.
Crec que els meus ullets desprenien tantes espurnes d'il•lusió que els peixets encara feien mes saltirons sobre les nítides aigües...
El símbol del "Tai Chi", representa una de les concepcions més antigues de la cultura oriental: el Yin i el Yang, els dos principis que regeixen el cosmos, la natura i l'ésser humà.
Segons la teoria del Yin i el Yang, l'univers, en originar-se, era caòtic i dèbil, sense forma ni substància, i aleshores, totes les forces complementàries del Tao, es van unir.
D'aquesta forma, s'inicià el balanç entre les dues polaritats, s'establí l'ordre i l'harmonia i la Creació va prendre forma. Yin i Yang, a la vegada oposats i complementaris i les seves interaccions i moviments de balanç poden considerar-se l'origen de la creació, del desenvolupament i de la transformació de món.
Yang, "Lluminós" l'àrea blanca, la cara il•luminada de la muntanya, representa l'energia masculina, "positiva", constructiva, el sol, el foc, el dia, la calor, l'estiu, la plenitud, la sequedat, la duresa...
Yin, "Foscor" la part negre del cercle, la cara ombrívola de la muntanya, és l'element de l'obscuritat, la lluna, l'aigua, la nit, l'energia femenina, "negativa", el fred, l'hivern, el buit, l'humitat, la passivitat, la suavitat...
Són dues forces antagonistes i s'inhibeixen una a l'altra, però en arribar a un punt crític d'excés, cada una es converteix en el seu oposat, doncs enclou el germen del contrari. El Yin conté el Yang i viceversa.
La Medecina Tradicional Xinesa veu l'home, com un microcosmos del macrocosmos i afirma que el nostre cos actua amb el mateixos cicles i elements reguladors de la natura i l'univers. La Salut es defineix com un equilibri entre el Yin i el Yang, i la malaltia és el resultat d'una deficiència o d'un excés, una desharmonia Yin-Yang.
Avui pensava en les emocions. Segons la Medecina Tradicional Xinesa, hi ha una clara relació entre el desequilibri d'un òrgan i una determinada emoció.
Per exemple, si sentim ràbia molt sovint, ben segur, crearem un desequilibri al nostre fetge, si no ens traiem la tristesa de sobre, els nostre pulmons es quedaran buits energèticament, o si tenim moltes pors, els ronyons patiran...
M'he fet la reflexió de com les nostres emocions també dansen al ritme de la polaritat; la tristesa ens tanca, ens comprimeix; l'alegria ens porta a expandir-nos i a obrir-nos a la vida; l'ira ens fa bullir per dins; quan ens sentim en pau amb el món i amb nosaltres, gaudim de serenitat i harmonia.
Les "pre-ocupacions" ens rosseguen l'estomac per dins, el viure el moment present ens ofereix tranquil•litat i sol•lucions vàlides, quan ens són necessàries.
M'és fàcil comprendre moltes d'aquestes dualitats, que de l'alegria puguem passar, tot de cop o gradualment, a un estat de tristesa, d'aflicció, que de sentir-nos en pau, a conseqüència de quelcom que considerem injust o no comprenem, passem a sentir ràbia...
Però, quantes vegades hem sentit l'expressió: "passar de l'amor a l'odi"? Un altra aparent dualitat, dos oposats que em costa entendre'ls com complementaris. Em sembla massa dura aquesta oscil•lacio d'un pol a l'altre...
Podem sentir-nos una mica o molt entristits, un xic preocupats, bastant alegres o tranquils, però podem podem posar graus a l'odi? Podríem dir-li a algú: "t'odio una mica"? o podem afirmar que quan no sentim amor per algú, estem entrant en algun estat d'odi?.
No nego que moltes persones han experimentat aquests dos pols oposats, però a mi, per sort, se'm fa difícil imaginar que pugui odiar a algú si el deixo d'estimar...
Obro les pàgines d'un llibre d'Osho, "El coratge. L'alegria de Viure", i potser ell tampoc considera amor i odi com dualitat, de forma taxativa, doncs diu:
"El contrari de l'amor, realment és la por. Amb l'amor, t'expandeixes, amb la por t'encongeixes. Amb la por, et tanques, amb l'amor, t'obres. Amb la por et neix el dubte, amb l'amor confies".
Tot i que pugui semblar que el diumenge me les "estava tenint" amb un noi xinès, el cert és que estavem ben relaxats fent Tui shou, un component molt important del Tai txí.
El Tui shou o "Mans que empenyen", no es tracta en absolut d'un combat o d'un afrontament, sino d'una pràctica d'escolta i de subtilitat per percebre el "Chi", i un dels seus objectius bàsics, és aconseguir ting chin o l'energia de saber escoltar.
Amb més freqüència, però, de la que seria desitjable, es malentén aquesta disciplina, i és fàcil trobar més d'un "oponent" que et vol demostrar enferrissadament la seva "gran força", o algú que, rígidament, només lluita per llençar-te a terra.
Tan sols a través de l'escolta, del "ting chin", descobrirem l'essència del Tui shou, copsant la distinció entre "buit" i "ple" i aconseguint entendre, mitjançant el nostre cos, la complementarietat del yin i el yang.
Exercitant Tui shou, sabrem valorar si el nostre cos està totalment relaxat, si mantenim el nostre "centre", l'equilibri i si la nostra base és ferma i estem ben arrelats a la terra. Amb un treball correcte, percebrem si els nostres moviments gaudeixen d'harmonia i flueixen amb els de l'oponent o, contràriament, són rígids i durs.
Entenc el Tui Shou com un tipus de "comunicació", com la conversa entre dues energies. Penso, que ens fa més conscients, donant-nos una excel•lent comprensió del nostre cos, alhora que ens ofereix una meravellosa eina per entendre i acceptar la nostra interacció social, el nostre comportament amb qui ens relacionem.
També a la vida, hem de respectar el principi d'aquest saber escoltar, entendre que l'harmonia entre les persones, l'assolim amb l'equilibri entre el donar i el rebre, entre el cedir i l'avanç. Com al Tui shou, a la vida ens és fàcil perdre el "centre", la confiança, l'equilibri,.. a favor de les lluites de poder i de domini.
Per què no utilitzar la fluïdesa, la flexibilitat, la suavitat, la confiança,.. amb els altres i no el poder destructor de la força bruta i de la rigidesa?
Observant els principis del Tui shou, podem captar, com també a la vida, tot flueix molt millor si ens comuniquem sense la por a ser derrotats, a la força del destí o de l'altre, quan concebem que relacionar-nos, és contactar i compartir i no tant dominar...
Dissolvent rigideses, essent més subtils, atenent i deixant que sorgeixi naturalment la nostra creativitat, gaudim de més claredat, no hi ha lloc ni per la confusió ni pels dubtes i es manifesta tota la nostra nostra força interna.
... I acabàrem rient :-))
Avançava amatent el mes de juliol i tenia el desitjat viatge a la Xina a tocar de mà...
Algun vespre, quan restaven pocs minuts per finalitzar la darrera classe del dia, em semblava descobrir una lleu afonia i l'arrossegar cansat de les veus dels monjos de Jin Long Uen, sonant a l'equip de la sala, com suplicant-me unes hores de descans fins el dia següent.
Realment es mereixien com jo, unes bones vacances, fins i tot diria que una llarga excedència, així que a les ciutats xineses on vaig fer estada i a Lhasa, al Tibet, em vaig passejar per forces botigues de música, amb el desig de trobar uns substituts a l'alçada dels meus fidels cantants.
Vaig tornar carregada amb un munt de cd's precintats de cants budistes i de música xinesa, sense haver-la escoltat, però amb l'esperança posada a les precioses caràtules que m'havien fascinat als prestatges, induint-me a la compra. Malauradament, els candidats no donaven la talla i a hores d'ara encara no he pogut eximir ni concedir la jubilació als meus monjos i tot just gaudeixen d'uns dies de descans com jo.
Fa uns 8 anys, un fred matí de diumenge, els vaig descobrir. M'havia acostat d'horeta a un parc barceloní on sabia que un grup nombrós practicava Tai txi, i en arribar, vaig cercar presta un espai doncs anaven a començar la forma. Enmig del silenci, van sorgir aquelles veus del petit equip disposat sobre un vell banc; solemnes i majestuoses, carregades de força i de tendresa alhora, m'ompliren d'una sensació de pau i serenitat molt especial.
L'endemà tenia ja el cd a casa i després dels anys de coneixença, procuro agafar-me a la preciosa sensació d'aquell dia quan van encetar els seus cants en aquell parc, ja que ens hem convertit en inseparables, potser massa... Fins i tot ressonen a les meves orelles moltes nits, quan recolzo el cap al coixí i segur que molts del meus somnis són amenitzats per la seva tonada.
Amb els anys, aquests monjos s'han convertit en els meus companys de feina, en col•laboradors incondicionalment lleials. Espero que mai em passin factura per les hores treballades o, amb certa raó, em facin un discurs acusador sobre l'explotació laboral.
Tot i la meva insistència als alumnes, argumentant que la única melodia a la que han d'estar lligats mentre practiquen és a la dels seus moviments, crec que no soc suficientment convincent.
És fàcil sentir de fons algú que taral•leja la musiqueta quan comença a sonar harmoniosament a l'espai on ens movem i si algun dia intento esmunyir-me i en poso una altra, sempre surt aquell que diu que no ha fet bé la "forma" perquè no cantaven els monjos, o l'altre que expressa que sense ells es desequilibra, perd el ritme i s'accelera. -Seran els pobrets monjos els culpables de que ens costi equilibrar-nos, parar uns moments la ment i anar a un ritme lent...
Gaudeix de tant d'èxit per practicar les formes de tai txí, que fins i tot, molts dels meus alumnes l'han batejat afectuosament, anomenant-lo, "l'himne del Tai Txí".
Estic de vacances encara i no sé si és enyor, pateixo de certa monjo-dependència o necessito els seus cants relaxants després de tants dinars, sopars i de compres, compres i més compres...
Quan arriba el Nadal sembla que tothom vulgui ser més sensible i es pregona pertot, la Pau i l'Harmonia, però traient petites espurnes de vivències sentides i sinceres, em sembla percebre a l'ambient, bullici, obligacions, tantes exigències...
No he pogut evitar recordar els meus monjos amb un xic de nostàlgia.
Deixo un petit homenatge als seus cants, incloent un breu fragment d'una de les dues peces que composen el cd, "Buddhist Chants & Peace music".
A veure quin efecte us produeix...
La paraula Mantra prové del sànscrit man, que significa ment, i tra, que té el sentit de protecció i també d'instrument.
Els Mantres són senzilles frases o sons, cantats o recitats en veu alta o també interiorment. Es considera que tenen la virtut de calmar i silenciar instantàniament el xiuxiueig mental, unificar el sistema energètic en un conjunt de vibracions creatives, transformar els estats negatius de la ment, reconduir la respiració a un ritme uniforme, donar estabilitat a la consciència, refrigerar en poc temps un sistema nerviós estressat i posar el nostre sistema energètic en contacte amb una freqüència vibratòria més elevada.
Utilitzen els mateixos canals subliminals que la música i els anuncis publicitaris i per això no és necessari intel•lectualitzar el "significat" o la simbologia del mantra per aconseguir que el seu so exerceixi els seus efectes sobre nosaltres. El ritme sonor funcionarà en el pla inconscient i acabarà per saturar els pensaments conscients, afectant també als ritmes.
De fet, part de la màgia del mantra consisteix en que no s'ha de reflexionar sobre el seu sentit, doncs només així, transcendirem els aspectes fragmentaris de la ment conscient i percebrem la unitat subjacent.
Aquesta setmana m'han regalat el cd de mantres dels monjos budistes Sakya Tashi Ling del Garraf.
Tenia alguna esperança, però no han resultat ser els substituts ideals pels meus monjos de Jin Long Uen a les classes de Tai txi. Dimarts a la sala, movent-nos al seu ritme, per poc acabem tots fent aeròbic ;-))
No sé què en pensaran els de Jing Long Uen d'aquesta fusió de pop, chill i mantres i dels arranjaments de Vale Music, però suposo que el fet que els guanys del treball, ja disc d'or, siguin destinats a fundar un orfenat a Katmandú per cent nens, a l'ajuda d'altres a la Índia i al Perú, així com al muntatge del centre de meditació prop del Machu Pichu, els conformarà.
En el Tai txi també podríem considerar que utilitzem mantres. El nostre mantra és el nostre moviment...
