Els meus somnis tenen música
Avançava amatent el mes de juliol i tenia el desitjat viatge a la Xina a tocar de mà...
Algun vespre, quan restaven pocs minuts per finalitzar la darrera classe del dia, em semblava descobrir una lleu afonia i l'arrossegar cansat de les veus dels monjos de Jin Long Uen, sonant a l'equip de la sala, com suplicant-me unes hores de descans fins el dia següent.
Realment es mereixien com jo, unes bones vacances, fins i tot diria que una llarga excedència, així que a les ciutats xineses on vaig fer estada i a Lhasa, al Tibet, em vaig passejar per forces botigues de música, amb el desig de trobar uns substituts a l'alçada dels meus fidels cantants.
Vaig tornar carregada amb un munt de cd's precintats de cants budistes i de música xinesa, sense haver-la escoltat, però amb l'esperança posada a les precioses caràtules que m'havien fascinat als prestatges, induint-me a la compra. Malauradament, els candidats no donaven la talla i a hores d'ara encara no he pogut eximir ni concedir la jubilació als meus monjos i tot just gaudeixen d'uns dies de descans com jo.
Fa uns 8 anys, un fred matí de diumenge, els vaig descobrir. M'havia acostat d'horeta a un parc barceloní on sabia que un grup nombrós practicava Tai txi, i en arribar, vaig cercar presta un espai doncs anaven a començar la forma. Enmig del silenci, van sorgir aquelles veus del petit equip disposat sobre un vell banc; solemnes i majestuoses, carregades de força i de tendresa alhora, m'ompliren d'una sensació de pau i serenitat molt especial.
L'endemà tenia ja el cd a casa i després dels anys de coneixença, procuro agafar-me a la preciosa sensació d'aquell dia quan van encetar els seus cants en aquell parc, ja que ens hem convertit en inseparables, potser massa... Fins i tot ressonen a les meves orelles moltes nits, quan recolzo el cap al coixí i segur que molts del meus somnis són amenitzats per la seva tonada.
Amb els anys, aquests monjos s'han convertit en els meus companys de feina, en col•laboradors incondicionalment lleials. Espero que mai em passin factura per les hores treballades o, amb certa raó, em facin un discurs acusador sobre l'explotació laboral.
Tot i la meva insistència als alumnes, argumentant que la única melodia a la que han d'estar lligats mentre practiquen és a la dels seus moviments, crec que no soc suficientment convincent.
És fàcil sentir de fons algú que taral•leja la musiqueta quan comença a sonar harmoniosament a l'espai on ens movem i si algun dia intento esmunyir-me i en poso una altra, sempre surt aquell que diu que no ha fet bé la "forma" perquè no cantaven els monjos, o l'altre que expressa que sense ells es desequilibra, perd el ritme i s'accelera. -Seran els pobrets monjos els culpables de que ens costi equilibrar-nos, parar uns moments la ment i anar a un ritme lent...
Gaudeix de tant d'èxit per practicar les formes de tai txí, que fins i tot, molts dels meus alumnes l'han batejat afectuosament, anomenant-lo, "l'himne del Tai Txí".
Estic de vacances encara i no sé si és enyor, pateixo de certa monjo-dependència o necessito els seus cants relaxants després de tants dinars, sopars i de compres, compres i més compres...
Quan arriba el Nadal sembla que tothom vulgui ser més sensible i es pregona pertot, la Pau i l'Harmonia, però traient petites espurnes de vivències sentides i sinceres, em sembla percebre a l'ambient, bullici, obligacions, tantes exigències...
No he pogut evitar recordar els meus monjos amb un xic de nostàlgia.
Deixo un petit homenatge als seus cants, incloent un breu fragment d'una de les dues peces que composen el cd, "Buddhist Chants & Peace music".
A veure quin efecte us produeix...
